Els 3 millors llibres de Mario Bellatín

En alguna ocasió, quan somiava ser escriptor, em va fotre la concessió d'un premi literari en el qual havia participat a una obra que em va semblar infumable. Es tractava de no trobar-li el fil conductor ni l'acció ni el magnetisme dels personatges. Una obra desarrelada de tota idea literatura. O això em va semblar.

Fins que després vaig anar descobrint en molts autors aquesta actitud avantguardista que aquella obra en qüestió ja traspuava llavors. des Cortàzar fins Levrero. Res millor que un despertar a noves possibilitats perquè els necis s'estampin amb les seves pròpies limitacions. I llavors jo era neci, vull pensar que per jove encara.

Tot això per partir d'aquest reconeixement cap l'experimental d'un Mario Bellatin que bé va poder ser aquell paio que va arrasar en un premi literari al qual només concorrien necis, adveneïts sense futur i ja sí algun altre que acabo guanyat com ell mateix. La cosa és que avui aquest autor és un gran referent d'aquest estranyament necessari a la literatura per explicar les històries sense estereotips ni condicionants subjectius de qualsevol mena. Així es fa filosofia que parteix del buidatge de l'alienació, de la nàusea que prorromp en caixa de pandora.

Lucidesa sense filtres. Un món que ve que es torna fabulós fins a la comicitat però que aborda essències del existencial que van de l'amor a la mort, de la deshumanització a la fe. Bellatin aconsegueix que la literatura sigui una mica més perquè a més s'acosta a la crítica social, als escenaris incòmodes i als dilemes amb significat, en recerca d'una sensació lectora de proximitat que més que empatia és implicació.

Top 3 llibres recomanats de Mario Bellatin

Saló de bellesa

Una estranya epidèmia està fulminant poc a poc als habitants d'una gran ciutat. Els moribunds són repudiats pels seus semblants, sense si més no un lloc on anar a morir. Un perruquer decideix acollir-los en el seu saló de bellesa, un espai que es convertirà en l'últim refugi dels infectats. No pretén curar-los, només donar-los recer durant els seus últims dies. No hi haurà més testimoni de tal acte de solidaritat desinteressada que els peixos exòtics que decoren el saló dins de les seves aquaris.

El desemparament, el dolor i la mort conviuran en aquest espai claustrofòbic que es revelarà, però, com a mostra definitiva de la vida en tota la seva fragilitat. Hi ha escriptures premonitòries perquè, francament, tampoc cal ser Nostradamus per endevinar que estem precipitant el final. Només que quan l'assumpte va per virus en lloc de per hecatombes climàtiques i tot es narra abans d'aquesta pandèmia ...

«La present versió actualitzada de Saló de bellesa -realitzada més de vint anys després de la seva primera publicació- dóna compte d'un delicat exercici d'equilibrista, on la meta pot ser entesa com escriure novament perquè l'escriptura original es mantingui intacta. Per a mi com a creador, l'experiència portada sota l'atenta vigilància de la senyora Guillermina Olmedo i Vera va ser similar a la de tornar la seva esplendor a un antic jardí. Un minuciós treball de desbrossament, exhaustiu fins gairebé arribar a l'invisible, on la nova lectura aconsegueix que aquest jardí adquireixi un to de verd realment intens, un plaer acompanyat de l'olor penetrant de la gespa acabada de tallar.»

Saló de bellesa, Bellatín

bola negra

Tot cobra una altra dimensió quan s'acompanya per il·lustracions enginyoses de qui és capaç de recompondre l'imaginari amb aquesta força de la síntesi cap al concepte. Un bon exemple és aquesta conversió del gran relat de Bellatín en una successió d'imatges que més que no pas presentar-nos escenes, encadenen la narració com una successió de moviments que transformen tot en aquesta quarta dimensió entre les paraules i les imatges confabulades.

Un entomòleg japonès que manté una peculiar relació amb el menjar (la seva cosina va morir d'anorèxia i el seu cosí es va convertir en un destacat lluitador de summe), i la família encara es regeix pels antics preceptes japonesos, decideix per voluntat pròpia deixar de menjar després d'un estrany somni que té una nit. A partir d'aquest somni comença a recordar diferents successos inexplicables que van començar la primera vegada que va viatjar a l'Àfrica. Aquest relat de Bellatin, adaptat per Liniers i pel mateix narrador, posseeix una aroma malson i inquietant, que el converteix en un diamant singular en el món de l'còmic.

Bola negra, Bellatín

dissecat

Qui pot afirmar amb honestedat que no s'ha postrat mai davant d'un mirall i sentit que la imatge que aquest li torna és la d'un estrany? Qui pot asseverar que mai no s'ha sentit un passatger estrany dins del seu propi cos o s'ha quedat horroritzat en recuperar de la memòria esdeveniments realitzats per un mateix però que semblaren obeir a una lògica completament aliena a la pròpia?

Aquest desdoblament, aquest petit interstici entre el nostre ésser, el que enfronta les vicissituds de la quotidianitat, i aquest jo que semblés habitar en un temps que és tot menys present, és el món on transcorren les dues nouvelles que conformen aquest fascinant llibre de Mario Bellatin. En el text que dóna títol al llibre, el narrador observa aquest ésser autònom, però depenent de la seva existència, al qual no sense cap mena de dubte anomena Mi Yo?, assegut a la vora del seu llit.

A partir d'aquest fet en aparença senzill les múltiples veus que configuren a l'autor alternen narracions per les quals desfilen excèntrics personatges absorts en no menys extravagants situacions com un filòsof transvestit, un massatgista cec i un nen que es converteix en el màxim expert en canaris de l' país.

El relat que tanca el llibre, El passant de notari Murasaki Shikibu, traçat sota la mateixa línia subversiva de la metamorfosi múltiple (en aquesta ocasió és l'escriptora Margo Glantz la qual es transfigura el mateix en la cèlebre escriptora japonesa Murasaki Shikibu que en un passant de notari), combina paratges i éssers místics i mitològics, com les coves d'Ajanta a l'Índia o un enorme i terrible Golem que assota la ciutat en la qual habita la protagonista de la història. A la fin, ens queda la certesa d'allò que el narrador d'Disecado afirma amb total convicció: «la realitat és un pàl·lid reflex de qualsevol acte creatiu». Especialment quan el succés d'escriptura prové de Mario Bellatin, un dels més genials narradors del nostre temps.

Dissecat, de Bellatín
Valorar post

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.