En ocasions sembla com si Samanta Schweblin y Mariana Enríquez fossin la mateixa persona. Les dues porteñas, escriptores i pràcticament coetànies. Les dues narradores intenses de relats i novel·les transgressores en fons i forma. Com no sospitar-? Coses similars s'han vist en recents escriptores com Carmen Mola o Elena Ferrante...
Nocions conspiranoiques a part, anem amb la obra de Mariana Enríquez. I la cosa és que certs abordatges donen vertigen. Perquè la literatura de Mariana té una intensitat sostinguda des que als seus tendres 19 anys ja compongués la seva primera novel·la «Baixar és el pitjor», una història que va marcar a tota una generació a l'Argentina.
Des de llavors, Mariana es deixa portar per escenaris terrorífics, per fantasies esgarrifoses, com un Edgar Allan Poe transmutat a aquests dies incerts, per moments més sinistres que els seus. I des d'aquests escenaris, Mariana sap combinar aquest existencialisme sorprenent, fatalista i rondinant, entestat a tirar per terra qualsevol indici d'esperança. Només així els seus personatges poden brillar per moments, en centelleigs d'humanitat, d'amarga lucidesa encegadora.
3 millors llibres de Mariana Enríquez
Un lloc assolellat per a gent ombrívola
Potser aquests són els millors temps per al relat. La brevetat s'imposa. Sèries al lloc de pel·lícules i relats al lloc de novel·les. Antany era l'obra literària gruixuda la que triomfava, exhibint la saviesa i l'erudició de l'autor de torn. Però avui toca ser breu, concís, intens i capaç de la transformació del lector amb les pinzellades més impressionistes.
I en això la Mariana ja treu diversos caps d'avantatge a molts altres escriptors. Com mostra aquest botó, un volum esquitxat de petites grans històries. Un llibre top a qualsevol llibreria que es preï.
En un dels contes, una dona manté a ratlla els fantasmes que estan solts per un barri perifèric de Buenos Aires; entre ells, els de la seva mare morta d?una dolorosa malaltia, els d?unes adolescents assassinades al carrer, el d?un lladre enxampat en ple robatori i el d?un noi que fugia d?un segrest exprés.
En una altra història, una parella lloga una casa per a unes vacances a un poble que ha anat perdent habitants des que el tren va deixar de passar; visiten a l'estació abandonada l'exposició dels pertorbadors llenços d'un artista local, però allò veritablement aterridor serà conèixer l'autor d'aquestes pintures. En una altra peça, els voluntaris d?una ONG que reparteix menjar per barris marginals són perseguits per uns nens de paorosos ulls negres.
En una altra, una periodista que investiga la història d'una noia desapareguda en un hotel a Los Angeles, les esgarrifoses imatges del qual van recórrer internet, acaba enfrontant-se a una altra llegenda de la ciutat…
Després de la seva monumental i aclamada novel·la La nostra part de nit, Mariana Enríquez torna al relat i demostra que segueix en plena forma com a gran continuadora i renovadora del gènere de terror, que ha portat a les més altes cotes literàries. Partint de la tradició -des de les novel·les gòtiques fins a Stephen King i Thomas Ligotti-, l'escriptora explora nous camins, noves dimensions.
La nostra part de la nit
La màgica barreja entre el gòtic, el fantàstic i aquest realisme cru que voreja el existencialista, adquireix en aquesta novel·la cotes de fascinant sorpresa.
Sota aquesta noció de la road novell en la qual el viatge facilita l'exposició de motius de tot autor, Mariana ens fica al seient del darrere d'un cotxe amb destinació a al nord d'Argentina. Davant trobem a Gaspar i al seu pare, membres rellevants d'una secta en la qual ja no creuen encaixar de el tot.
Perquè de la mateixa manera que una crisi personal pot conduir una persona a aquest tipus de sinistres congregacions, també una gran pèrdua pot acabar per empènyer-los fora, com en aquest cas. Només que ja se sap que sortir de segons quins llocs és més difícil que donar-se de baixa d'una companyia telefònica (per posar-hi un punt d'humor).
En l'Ordre, Gaspar tenia el seu paper molt bé determinat. Perquè ell apuntava a el mèdium perfecte, a el més dotat per elevar els rituals fins a nivells màxims de connexió amb l'eternitat. No és estrany que així sigui considerat Gaspar, perquè els orígens de l'Ordre entronquen amb la seva branca materna i ell és hereu de virtuts insospitades més enllà de les nostres dimensions quotidianes.
Pujats a el cotxe cap a l'alliberament de la pesada càrrega d'un Gaspar a què pretén salvar el seu pare, vivim records de la mare traçats com una crònica de dies durs de l'Argentina de el segle XX.
Amb l'estranyesa d'un mirall deformant, les pors i recels de el pare i fill que fugen es combinen amb horrors foscos de màgia negra, amb terrors molt més reals sobre el viscut per la mare absent.
Perquè l'esdevenir dels temps ofereixen aquest cop d'ull esgarrifós cap al passat, en què les ombres planaven no només sobre una secta centenària sinó també sobre un món amb greus problemes socials i polítics, potser utilitzats pels més sectaris poders de governs reals.
Les coses que vam perdre en el foc
Quan un relat es revesteix de l'oníric o el fantàstic, passa a ser un conte. I quan un conte acaba per despullar misèries, oferir fogonades intensos que cremen l'ànima, i acaba sentenciant amb moralitats trobes pols com ossos en el foc, el conte es transforma en crònica de l'desastre.
Perquè aquesta autora ens condueix, en aquests onze relats, per la pertorbadora idea de la destrucció, revestida en cada escenari amb el seu nou vestit de gala per a cada últim ball.
Amb una mena de morbositat lectora que ens fa observar el desastre amb la intensa sensació de fortuna de caminar lliures de culpa, cada història aprofundeix en obsessions i pors, en repudi del social, en animadversions malaltisses, però també en el risible del nostre esdevenir , en el fulgor de la màgia a què ens lliurem com a religió quan la nostra imaginació desborda la nostra realitat vençuda cap a l'hecatombe.
La decadència té suc i encant per a una narradora com Mariana que sap treure les imatges més potents, aquelles que ens condueixen a una empatia inimaginable amb tants personatges sumits en la perdició, a la culpa, en una rutina que els devora, en filies o fòbies fetes psicopaties entre allò hilarant i allò esglaiador.
Altres llibres recomanats de Mariana Enríquez
Aquest és el mar
Un relat del fenomen fan des de dins, des de la part més profunda que converteix els ídols en el suport buit de les vides més desangelades. Més enllà de l'eufòria, de la música com a forma de vida, dels mites enfosquits i les llegendes, carn de canó de la vitalitat juvenil convertida en desencís. És clar que la banda Fallen no és Back Street Boys.
El missatge és ben diferent. La joventut és un calendari frenètic que cremar, perquè tot el que ve després és la caiguda. No es tracta d'enjudiciar als missatgers de la decadència, músics com Kurt Cobain o Amy Winehouse, es tracta més aviat d'observar a una joventut fascinada amb l'autodestrucció que troba en lletres i sintonies els acords de la seva partida cap a l'infern.
Vista la joventut com una tendència fan cap a un final anticipat, Mariana Enríquez ens presenta a Helena, seguidora acèrrima dels Fallen i els seus cants de sirena cap a la combustió espontània de la joventut. Es pot estimar fins a l'extrem, fins el parasitari de l'ànima. El pol de l'odi es troba en aquest últim esglaó de l'sexe com química essencial. Es pot escoltar música, només música, però sabent que cada acord és una invitació a la mort.
Tot depèn d'un sentit com l'oïda, tan influenciable cap a la major de les hermosuras o la pitjor dels malsons. La glòria d'Helena seria trobar-se amb aquests ídols en una única gira amb gust amarg a comiat de tot.
Perquè la realitat pot deixar d'existir, tot problema pot trobar en la solitud i l'aïllament la respostes nihilista cap a l'oblit. I d'aquí que Helena només busqui això, la seva trobada amb els seus ídols, dels que sap tot i als que pretén donar la seva vida com a recompensa per ser els únics que han sabut bressolar les seves pors i renúncies.
Fallen i la seva música com a coartada per viure a al límit. Referències a molts d'aquells que componien, cantaven i van viure en conseqüència amb la seva tràgica perspectiva de l'món.
La química essencial, la disbauxa de les neurones i hormones. Joventut, or i oripell. Somnis consumits per la desídia en ple segle XXI. Helena, fan de la destrucció convertida en música de missatges tétricamente captivadors ...
3 comentaris a «Els 3 millors llibres de Mariana Enríquez»