Al voltant de cinquanta llibres i gairebé tots els més grans guardons literaris emmagatzemats (amb el cim del Premi Cervantes 2023) com a justificant oficial per assegurar que parlem de quantitat i qualitat. Luis Mateo DÃez és un dels narradors essencials del nostre temps, prolÃfic com José MarÃa Merino amb qui es pot dir que compon un tà ndem per generació i per la innegable capacitat creativa. Per ells dos no sembla existir el pà nic a l'foli en blanc.
Pel de tractar amb tantes i tantes històries, Mateo DÃez maneja totes les sorts i tan aviat sembla arrencar per un surrealisme kafkià o fins notes de ciència ficció distòpica (component una lleugera escenografia des d'on elucubrar en to existencialista), com que s'aferra a la terra amb aquest realisme tel·lúric del costumisme i l'intimisme on la seva creació de Celama concentra singular força. Novel·les, contes, assaigs i llegendes. La qüestió és escriure com a llegat vital.
En un autor tan lliurat a la literatura com a fonament vital sempre sembla arriscat apuntar a les seves millors obres. Per això en aquesta ocasió més que mai cal assenyalar allò del subjectiu, de la recomanació més que de la determinació, com, a més, mai pot ser d'una altra manera.
Top 3 llibres recomanats de Luis Mateo DÃez
Joventut de vidre
El bell és frà gil. Es tracta del sinó del nostre món canviant. La joventut en si mateixa també té la noció de la seva existència tan plena com passatgera. I potser d'aquà parteixin dels més grans dilemes de l'edat més bella.
Totes les contradiccions s'observen amb el temps com a llacunes, una mena de inconcrecciones viscudes entre hormones puixants i neurones rabioses d'activitat. Fins que una amarga lucidesa ens torna a la idea que no. Tot allò de la joventut va ser l'autèntic, el complet, l'essencial.
Des de l'edat adulta, Mina recorda la seva primera joventut com si es tractés d'oblidats fotogrames d'una pel·lÃcula antiga. Són els records d'una època en què una inquieta i esvalotada Mina es va dedicar il·lusòriament a ajudar els altres com una forma d'assumir les seves pròpies mancances. Voler perquè em vulguin, sembla ser el seu objectiu. Com si la seva pròpia existència estigués detinguda, abocada a una letargia de què intenta sortir vivint la d'aquells que l'envolten.
En Joventut de vidre Luis Mateo DÃez cedeix la veu narradora a un personatge femenà ple de matisos i commovedor, que es debat entre el desconcert dels seus impulsos i emocions, ia la qual acompanyen altres éssers entranyables i quimèrics amb qui els lÃmits de l'amistat i l'amor tendeixen a desdibuixar-se.
Narrador magistral, dotat d'una capacitat extraordinà ria per a l'evocació i un domini de l'llenguatge en la millor herència dels nostres clà ssics, DÃez enlluerna en aquesta novel·la sobre la joventut, aquesta etapa de la vida en què tot és possible però també frà gil, com el vidre d'una copa delicada que contingués l'essència del que acabarem sent.
Els ancians siderals
Com a contrapès a la tendra i abismal narració sobre la joventut que abordava l'autor en la novel·la anterior, aquesta altra història suposa l'antÃtesi argumental, l'acostament a l'altre pol on tot el biològic i el mental compon una simfonia desordenada, en ocasions mà gica en la seva caos.
El Cavernal, on es desenvolupa aquesta novel·la, pot semblar un establiment d'acollida ple de gent de molt variada espècie i regit per les germanes Clementines. També podria pensar-se que es tracta d'un aeròlit desprès d'algun més enllà estratosfèric on ni l'edat ni el temps tenen res a veure amb els que l'habiten. O, en darrer extrem, d'una nau espacial a punt de marxar amb la gent gran més espavilats i quimèrics, que han estat abduïts.
En qualsevol cas, el que succeeix en el Cavernal no hi ha qui hi posi remei i tot s'embolica en una mena de absurda aventura previsiblement perillosa. La novel·la que ens porta a aquest establiment pot resultar molt divertida i, a el temps, misteriosa i desconcertant.
La imatgeria entre expressionista i surrealista amb que està escrita i tramada té l'aire hipnòtic d'uns successos i personatges difÃcils d'oblidar, encara que hagi d'assumir el risc de quedar com a lectors confinats de forma irremissible al Cavernal, una experiència tan pertorbadora com hilarant.
L'arbre dels contes
La imatge de l'tÃtol sona a pel·lÃcula de Tim Burton. El suposat malbaratament d'imaginació a què apunta la fantà stica idea ens acaba carregant el cistell amb una collita de saborosos fruits, dispars però de el mateix arbre on la brevetat de les narracions entronquen amb aquest poderós imaginari infinit de el conte com a transmissió infal·lible del que som.
«Reunir els contes que porto escrits i publicats fent un llarg recorregut ordinador entre els anys 1973 i 2004, no m'ha resultat fà cil. Els contes es em van de les mans, les novel·les les tinc més lligades, encara que també he de confessar la meva condició de propietari indolent dels meus ficcions. El que ja està escrit sempre m'interessa menys que el projecte en marxa, i la propensió de les invencions a l'anonimat sempre em va subjugar.
Els contes se m'han anat de les mans en llibres perduts i recuperats, en col·leccions soltes, també en llibres que no eren estrictament de contes, llibres en els quals hi havia contes més d'altres coses. Reunir és reconèixer-los, deixar que tornin i adquireixin la consistència de les branques de l'arbre a què pertanyen.
Ells contenen, sens dubte, empremtes insubstituïbles del meu món literari, tonalitats i troballes variats i fins pot ser que responguin a interessos i reptes contraposats, després de la deriva de tants anys. La perfecció de l'oblit, aquesta ambició moral i estètica que una ficció no necessiti amo, es correspon molt bé amb l'ambició d'un conte perfecte, tan impossible com imprescindible.
No hi ha opció a les històries complaents, la vida que es guanya en les ficcions sempre ha de ser més poderosa que la veritable.
Altres llibres recomanats de Luis Mateo DÃez
Els llimbs dels cinemes
Un volum il·lustrat per complementar nous vessants creatius en una bibliografia gairebé inabastable per a un lector neòfit de la seva obra. Un autèntic plaer per a un il·lustrador com Emilio Urberuaga que empasta perfectament aquesta dualitat de lletres i imatges, d'intencions narratives, escenes i sÃmbols.
Més encara en una proposta com aquesta que recorre a la meta per abordar allò cinematogrà fic com l'art però també el trampantojo, la idealització i la realitat, els personatges i els seus actors… la vida en essència traspassant d'una banda a l'altra de la pantalla a una osmosi existencial que deixa tot suc.
A les dotze històries que componen El limbe dels cines, Luis Mateo DÃez, un dels més reconeguts i premiats escriptors del nostre paÃs, ens porta a l'interior de les sales de cinema. És un viatge al passat, i també al present, del que pot passar en una sala fosca quan els protagonistes de les pel·lÃcules cobren vida i surten al pati de butaques, o marcians que aterren al cinema Cosmo de Bericia, o té lloc un assassinat al cinema Claridades… Luis Mateo DÃez ens mostra en aquest genial llibre la seva faceta més divertida i juganera per fer un homenatge als cines, genialment il·lustrat pel gran Emilio Urberuaga.
