l'historiador Julián Casanova és un dels grans divulgadors de l'esdevenir de l'Europa del segle XX i amb més afany a l'Espanya del mateix segle. És cert que el seu focus diguem que tendeix a una historiografia de revolucions, a aquestes convulsions socials des dels moviments de base. Però és que tot canvi social prové d'aquesta espurna del canvi forçat, de l'assalt al poder quan els poderosos acomodats fan de l'abús norma.
La qüestió és que les revoltes no sempre triomfen. De vegades repúbliques i assalt es van quedar en conats i com a resposta va arribar més repressió. Però la història de les derrotes també serveix per mantenir viu el record, precisament, que les injustícies es combaten. Julián Casanova rescata i divulga amb prou atractiu com per ser un autor supervendes sense abordar la ficció històrica amb què altres autors de la seva generació, com José Luis Corral, arriben fins a tot tipus de lectors. Uns lectors més propers al conjunt narratiu híbrid típic de les grans ficcions històriques. Aquestes bases perfectament documentades acompanyades amb la intrahistòria capaç d'ambientar més en els fets.
Però Casanova n'hi ha prou i sobra amb el seu gust per l'assaig i la crònica de base històrica. Perquè la Història en si és apassionant per poc que es grata i no diguem ja quan algú com Julián Casanova travessa la dermis dels fets i ens capbussa al torrent dels esdeveniments més transcendents.
Top 3 llibres recomanats de Julián Casanova
Una violència indòmita
No poques vegades escoltem això que les manifestacions d'avui semblen tallades pel mateix patró, com conduïdes i replicades per Déu sap quins interessos soterrats. Potser, potser…, i llavors la cosa ja vindria de llarg…
Un nou enfocament de les manifestacions de violència, recurrents i de vegades contínues, que des del terrorisme anarquista a les guerres de successió a Iugoslàvia van marcar a sang i foc la història del segle XX europeu. Hi sobresurten la violència colonial, la neteja ètnica, el genocidi, la guerra i la violència sexual, on els botxins, assassins i violadors van crear els seus propis rituals de tortura i mort, practicats de forma individual o en grup, vistos per molts més, víctimes, testimonis i aprenents de criminals.
Són múltiples històries que se superposen i entrecreuen les unes amb les altres, des d'Espanya a Rússia, des del Bàltic al Mediterrani, per descobrir la lògica de la violència. I a la narració destaquen com a fils conductors la ideologia de la raça i de la nació, els moments de crisi generats per les guerres i les revolucions i els projectes d'utopies totalitzadores. Un segle de violència indòmita, amb cicatrius visibles o ocultes de massacre i destrucció. Un passat fet present, recordat, oblidat, confrontat, reprimit.
Espanya partida en dos
Espanya porta partida en dos des del 1936 per a moltes imaginacions escalfores. La cosa es resoldria fàcil si els de la tricolor cedissin el color i els de l'escut cedissin l'espai del seu escut. Una única bandera vermella, groga i vermella i tot solucionat. Però el conflicte alimenta i els deutes serveixen no només per cobrar-los sinó per llastar qualsevol possibilitat de reconciliació.
La bibliografia recent sobre la història de la Guerra Civil Espanyola està integrada sobretot per obres especialitzades, destinades als investigadors. Falten avui síntesi accessibles que puguin complir la funció que en el seu temps van exercir llibres com els de Gabriel Jackson o Hugh Thomas, aproximant al lector mitjà l'estat actual dels coneixements, cosa que resulta més urgent després d'unes dècades en què la investigació ha aportat noves certeses i ha esvaït vells mites.
Ningú més adequat per fer aquesta tasca que el professor Julián Casanova, catedràtic de la Universitat de Saragossa, autor d'una gran visió de conjunt de l'època -República i guerra civil- i d'estudis de tanta vàlua com Del carrer al capdavant, El passat ocult , L'església de Franco o Europa contra Europa, 1914-1945. La seva nova “breu història” satisfarà, sens dubte, els molts lectors dels seus llibres.
Europa contra Europa, 1914-1945
Els conflictes ni es creen ni es destrueixen, només es transformen, no canvien d'ubicació. Avui les guerres són a altres costats. Però el segle XX fou l'era de les guerres a Europa. De la Gran Guerra a la Segona Guerra Mundial van passar vint anys. A cada gran conflicte Europa es va sumir en la foscor de les bombes durant sengles lustres… Allò era un altre món sens dubte on tots els Europeus tenien un enemic per matar.
La Primera Guerra Mundial, que va decidir el destí d'Europa per la força, després de dècades de primacia de la política i de la diplomàcia, ha estat considerada per molts historiadors com l'autèntica línia divisòria de la història europea del segle XX, la ruptura traumàtica amb les polítiques aleshores dominants.
El comunisme i el feixisme, sortits d'aquesta guerra, esdevingueren primer alternatives i després pols d'atracció per a intel·lectuals, vehicles per a la política de masses, vivers de nous líders que, pujant del no-res, arrencant des de fora del vell ordre monàrquic i imperial, van proposar ruptures radicals amb el passat.
La destrucció i els milions de morts que la Primera Guerra Mundial va provocar, els canvis de fronteres, l'impacte de la Revolució Russa, i els problemes d'adaptació de milions d'excombatents, sobretot als països derrotats, són a l'origen de la violència i de la cultura de l'enfrontament que es van instal·lar a moltes de les societats d'aquell convuls període.
En aquest llibre s'examinen amb detall, combinant la narració i l'anàlisi, la revolució russa i el sorgiment dels feixismes, els revessos democràtics i els avenços autoritaris, la cultura de l'enfrontament i les conseqüències que va tenir tot això per a un continent que va acabar en 1945 destruït i trencat en mil trossos.
