Els 3 millors llibres de Juan de la Vall

La creativitat, el negoci i un pessic de transgressió (sempre cenyint-me a el món dels llibres i les seves trames, encara que també estès en ocasions als mitjans de comunicació), li va venir de corregut a Joan de la Vall en la seva particular matrimoni amb la presentadora Núria Roca.

Però des d'aquest punt d'enlairament (materialitzat fins i tot en els seus primers llibres en col·laboració amb la seva dona), Joan de la Vall ha sabut obrir-se pas en el mercat editorial amb novel·les marcades per aquest segell vital del que intens, Amb un protagonisme habitualment femení que neix en part de la fascinació de l'autor per l'univers femení.

Amors i desamors, existencialisme de supervivència, passions i un gust de conquesta constant. Novel·lar els avatars d'una dona sembla, en mans de Joan de la Vall, Una epopeia moderna. Res més llegendari que aquesta conquesta diària versió femenina.

Però més enllà d'aquest paper icònic dels personatges femenins, les trames d'aquest autor ens conviden a una crònica dels nostres dies, amb aquest deixi de filosofia de la quotidianitat, de costumisme d'una època actual que fa miques el costum i que mostra com cadascú tira per endavant amb les seves misèries, els seus secrets, les seves passions i somnis amb l'horitzó difús de la felicitat. Un horitzó tan utòpic i distant com fulgurant en els pocs moments que permet l'acostament entre tantes distraccions.

Top 3 novel·les recomanades de Juan de la Vall

Delparadís

Sens dubte l'obra més elaborada i conseqüentment millor aconseguida d'un autor que ha sabut anar elevant aquest imaginari de la quotidianitat cap a un realisme autèntic que extreu vísceres de les nostres parcel·les més íntimes. Una trama per moments amb els seus ecos a un American Beauty barrejat amb el Show de Truman i portat finalment a Espanya per caracteritzar de la idiosincràsia pròpia a tot aquest teatre de l'absurd que és la vida mateixa.

Res millor que una bona urbanització de luxe per acabar despertant aquests contrastos de la misèria més immunda que potser mai habiti en la pitjor barriada de l'extraradi. Tan sols és qüestió d'aconseguir desplaçar-nos a aquest altre costat, més enllà de les finestres on transcorre la veritat sense la disfressa de les conveniències i les convencions ...

La idea d'un microcosmos com a reflex d'una societat general a escala adquireix en aquesta novel·la aquest gresol on tots som reconeixibles, els que es mouen en el nostre entorn i nosaltres mateixos. Perquè els rics que viuen en Delparaíso segueixen tenint aquests mateixos anhels de l'creixença d'una classe mitjana, solament que potenciats a l'veure a les portes de l'èxit total, alimentant una ambició monstruosa a l'empara de l'artifici consumista. Capaços a la fin d'odiar el proïsme casí més del que s'acaben menyspreant a si mateixos.

Delparadís és un lloc segur, vigilat les 24 hores, luxós i inexpugnable. No obstant això, els seus murs no protegeixen de la por, de l'amor, de la tristesa, de l'desig i de la mort. Per ventura té sentit protegir-se de la vida?

Candela

Res més clavar-li la dent a aquesta trama s'intueix aquest protagonisme femení que es desprèn fins de el nom triat per a la protagonista fet títol, reforçant ja d'entrada la personalitat d'aquesta dona feta univers narratiu.

Això de la igualtat és un tema que es pretén assolir per dalt però que també és interessant tractar per sota. I aquí la literatura i històries com aquesta tenen un vast espai que conquerir.

Em refereixo a la imatge de l'protagonista amb tints de perdedor, gairebé d'antagonista de si mateix. Un estereotip gairebé sempre masculí en el qual la fatalitat ronda com barreja de infaustes circumstàncies, de mala sort o de decisió destructiva el personatge de torn.

L'aparició de Candela com a emblema de la perdedora aconsegueix aquesta sensació que el fracàs també és de tots, d'home i de dones.

I des d'aquest fracàs, des d'aquesta sensació de la vida com una aposta perduda sempre poden acabar sorgint històries èpiques, transgressores, empàtiques per a tots i cada un de nosaltres, sense importar el sexe, amb les nostres batalles perdudes sobre les que no ens queda una altra que remuntar .Així que conèixer a Candela enmig del seu tèrbola realitat, d'una ocupació que menysprea com a cambrera i en el que serveix de taula en taula el seu meravellós humor de gossos, acaba resultant en part reconciliador.

Candela de tornada de tot als quaranta i tants. Amb aquest derrotisme d'on tantes vegades va emergir la creativitat de la malenconia; la màgia de les nits a submons; i la remota esperança d'algun alba millor, versió femenina.

sembla mentida

Joan de la Vall s'ha donat el gran gust de retrobar-se amb el que va ser. Un altre ell de no fa tant de temps, de no fa tants costums i vicis, de no fa tants anys. Tota intenció d'autobiografia esdevé part en una vida novel·lada.

La memòria, en la seva parcel·la més personal, és el que té, magnifica o redueix a l'absurd, exalça o oblida, deforma o transforma. L'anomenada memòria a llarg termini s'edifica la nostra identitat en base a una vida de marcats contrastos entre els bons i els mals moments.

Així que confessar obertament, com va fer l'autor que aquesta és la novel·la de la seva vida sota el nom d'un altre protagonista és, en si mateix un acte d'autenticitat. No vull dir que el que se'ns transmet en una autobiografia "estàndard" sigui fals, es tracta més aviat de la perspectiva pròpia sobre una objectivitat mai aconseguida. Joan de la Vall va ser aquest típic noi que nedava entre les intempestives aigües de l'nihilisme o la rebel·lia, segons moments, una cosa que ens ha passat a molts dels que vam ser joves fa no tant de temps (en alguns casos més que en d'altres 🙂.

Però el que aporta aquesta trobada amb el noi que va ser l'autor és la intensitat. Des de l'adolescència fins a aquest primer atac de responsabilitat (crida-treball, crida-simplement despertar de la maduresa), tot transcorre de manera intensa.

I la vida, com ja anunciava el poeta, és un tresor, un valuosíssim bagatge d'emocions i sensacions apilades més que mai durant la joventut. Com passa en la recent novel·la La mirada dels peixos de Sergio de el Molí, la narració d'una joventut de les determinades com difícils pot derivar en una persona sàvia en vivències i preparada per a tot el que hagi d'arribar.

Més que res perquè sobrevivirse a si mateix, quan un fa de l'autodestrucció companya ocasional, no sempre és fàcil. I a la fi, sempre sorprèn l'humor dels supervivents, compassat per una mena d'orquestra com la de l'Titanic, obstinada a seguir fent música sempre, buscant la simfonia adequada fins i tot per la inexorable perdició.

Probablement somriguin més les persones que han passat la joventut com funambulistes. Sabent que l'han espremut sense esgotar-se en ella. Aquest llibre és un bon exemple.

Altres llibres de Juan de la Vall ...

Bocabessada

Buscant la complicitat de les analogies amb la realitat, Juan del Val tira de guió cap a aquesta visió del cinema com a metacine que absorbeix vida per a tota mena de transformacions, d'anades i tornades d'aquí cap allà. Convertit en un narrador vertiginós de l'actualitat, del Val aconsegueix perfilar els detalls més desapercebuts de la vida real per acabar traçant aquests atàvics anhels humans entre la transcendència de l'èxit i la felicitat. Amb tots els ensurts que la tasca pot comportar.

Per les seves pàgines apareixen un col·laborador televisiu atractiu i intel·ligent (encara que les seves característiques més importants siguin menys evidents), autor d'èxit en crisi i fugida; un matrimoni que veu que sobre els seus més de cinquanta anys compartits plana l'ombra de l'alzheimer; una dona jove, intel·ligent i capaç, empresonada pel pes dels seus errors; una actriu feta a si mateixa que mataria pel paper de la seva vida, encara que només tingués tres frases…

Una autèntica constel·lació de personatges amb un nexe d'unió (encara que molts d'ells ni arribin a sospitar-lo), és una productora audiovisual on està a punt de produir-se un gir de guió absolutament inesperat.

Bocabessada, Juan del Val

El inevitable de l'amor

Hi ha paraules amb gust de fi. Inevitable, irreversible, inapel·lable. L'amor és inevitable, versió d'aquesta novel·la, com el deute vençut que sempre en reclama el pagament. A les aparences per les quals es mou l'arquitecte María Puente sembla que les caliu del passat poden quedar cobertes per les cendres del pas del temps.

Però a l'trepitjar fort sobre aquest temps de la vida, Maria s'acaba cremant i ha de prendre cartes per curar aquesta ampolla que impedeix el tornar a caminar. Una extensa metàfora per abordar una història sobre les idíl·liques construccions familiars i els contrapesos interns que poden acabar cedint.

En l'èxit del seu treball, en la perfecta estructura de la seva família amb el seu marit i filles es mou des del primer moment l'ombra del dubte, el aguait de l'infortuni que tracta de buscar el seu rescabalament entre tanta felicitat superficial.

5 / 5 - (13 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.