El dels genis incompresos es dóna més habitualment en altres à mbits creatius llunyans a la literatura com la pintura o la música. Ho dic perquè potser en Joan Papini tinguem a un Van Gogh. En demostrar l'evidència genialitat de Papini va posar molta obstinació el mateix Jorge Luis Borges, Qui aviat va veure en Papini la rara avis de l'enginy sense tamisat possible.
Ningú millor que Papini per fer crònica dels seus dies de la manera més lúcida i interessant, molt més enllà de decebedors fÃlies polÃtiques i etiquetats immediats.
Perquè més enllà de l'Papini personatge, podem trobem en la seva obra amb gustos molt dispars de l'empremta variable d'l'esperit dotat per sobre de la mitjania de el pensament i la imaginació. Des d'una intenció crÃtica disfressada de sà tira, fins a una voluntat metafÃsica des de la paròdia o un abast mÃstic des del convenciment ateu.
Sorprenent per a tot lector de qualsevol època. Avantguardista llavors i ara. Perdre per la bibliografia de Papini és donar-se un bany de nova literatura en les cristal·lines aigües de la lucidesa d'un narrador preclar.
Va estudiar per a mestre, però va exercir pocs anys abans de posar-se a treballar en una biblioteca, on es va envoltar del que més gaudia: els llibres. Va ser llavors quan va començar la seva trajectòria com a escriptor, i ho va fer amb històries curtes com El crepuscle dels filòsofs (1906), en què critica la filosofia de Kant, Hegel o Schopenhauer i proclama la mort dels pensadors; El trà gic quotidià o El pilot cec (1907), en què deixa entreveure trets de l'futurisme i el modernisme.
Top 3 llibres recomanats de Giovanni Papini
Gog
El substrat d'aquesta curiosa novel·la és, ¿Com hem arribat a involucionar tant disposant de tantes ments dotades? Això és el que Goggins vol saber. I serà per diners. Goggins no té cap problema a traçar el seu propi pla cap a la sÃntesi de l'món. Una excusa sota la qual l'autor s'ofereix com el gran creador de sentències que és, plagando de cites inoblidables cada entrevista de Goggins amb els personatges que se succeiran davant seu.
Però la necessitat de saber de Goggins no és la de l'altruista a la recerca de la solució. Tan sols la de l'cÃnic que anhela saviesa amb la qual sentir-se més encara a la part alta de la talaia des de la qual divisa a la resta de congèneres perduts en la inòpia. A el menys Goggins ho reconeix, no hi ha mà invisible d'Adam Smith que actuï per bé en el món. I ell pot considerar un dels que dóna bona fe als predicats de el bo de Smith. Però la qüestió no és aquesta.
L'important per a Goggins és saber què penses altres humans com ell a qui tots acudeixen per saber. I aixà és com parlem amb el mateix Lenin, amb Edison o Freud, amb Einstein o amb Gómez de la Serna. Potser el que aquests altres savis li expliquin no el convenci del tot. Però l'assumpte és arreplegar opinions. Perquè quan tot això exploti, quan el món es redueixi a cendres, Goggins vol saber com ha pogut passar.
El pilot cec
Si el virtuosisme de Papini és aquesta mena de sÃntesi feta literatura, com no predicaria també en forma de relat o de conte? Sumem-li un volum centrat essencialment en allò fantà stic i acabem per gaudir d'una obra diferent. Mestre de Dino Buzzati i deixeble d'Edgar Allan Poe, «si els contes papinians no reflecteixen el terror o la morbositat de la temà tica de Poe, és evident que s'hi desborda l'estranyesa i la reflexió metafÃsica, tractades amb més o menys grau de ironia i sarcasme amb una magnÃfica prà ctica del suspens, que acaba provocant al lector un efecte aclaparador de sorpresa, desconcert i torbació».
En tots aquests relats, «embolicats en l'humor cà ustic de Papini», es reflecteix la malenconia que emana de l'escepticisme. A això es referia Borges quan afirmava: «Aquests contes procedeixen d'una data en què l'home es reclinava en la seva malenconia i en els seus crepuscles ...».
El diable
El mal fet figura. Protagonista de més històries que el bé, la bondat o que Déu. L'atracció per allò demonÃac i pervers conviu amb l'ésser humà , des de la pueril temptació d'una poma i fins al reclam demencial del dimoni com a última voluntat de Crist abans del dolor i la bogeria.
Com no anava Papini a parlar-ne? Tot i que molta hagi estat la tinta que s'hagi corregut per donar forma i substà ncia al diable. Tot i que molts altres escriptors com Poe ja ho hagin ressuscitat per a recargolats lectors. Tots adorem alguna vegada el diable. Encara que només sigui pel fet morbós de saber què ens pot esperar en la fi si no actuem com hem, o com ens han inculcat que hem d'intervenir al nostre pas per aquest món.
Papini ens ensenya on és el diable i qui combrega amb ell. El mal és un grandÃssim gresol on es fonen totes les nostres vanaglòries i desitjos recargolats fets odis i manies. Llegir aquest llibre és donar-te aquesta famosa volta pel costat salvatge, a l'estil Lou Reed versió Papini, amb la mateixa cadència musical cap al descobriment del més que possible pacte de tots amb ell, amb el mateix Diable.
