Hi ha autors que gaudeixen narrant al llindar on la sorprenent realitat treu el cap a allò novel·lesc, almenys pel sorprenent dels fets plantejats. Erik Larson és un dels més inquietants. Perquè tirant de coneixements històrics sorprenents, que parteixen de les seves pròpies investigacions, aquest narrador nord-americà ens condueix per un món que sona a desconcertants ucronies, però que simplement coexisteixen amb el nostre esdevenir quotidià de manera aparcada, soterrada, desconeguda per als comuns. La vida sempre guanya matisos quan un periodista, exercint de cronista a l'detall, ens acosta a aquest coneixement profund de les coses.
Imaginem a un JJ BenÃtez a allò ianqui només que un punt més fosc, més tendent a la crònica negra, al crim, als complots per confirmar, enderrocar o desestabilitzar poders. En un cas o en l'altre es tracta d'investigar, satisfer gotes d'imaginació i acotar-ho tot per una narrativa pragmà tica. Narrativa amb intel·ligent ús del llenguatge per ombrejar certeses i perfilar o remarcar el que pugui ser suposició o ficció. Tot plegat és qüestió d'impressions. La realitat és enterament subjectiva i un bon narrador pot estirar recursos per fer literatura o prestidigitació literà ria.
Si a més l'autor en qüestió és periodista, llavors s'entén que aquest maneig del relat sigui cosa del coneixement de recursos comunicatius que mai farien servir com a mers transmissors del que va passar. Però els llibres són una altra cosa, fins i tot els suposats cà nons de la Història ho són. I qui se senti a llegir un llibre, sigui fins i tot d'assaig, sap que no trobarà , ni ho vol, veritats a plom, ni axiomes de fe, bÃblies a part…
Top 3 llibres recomanats d'Erik Larson
Lusitania: L'enfonsament que va canviar el rumb de la història
És com tot. Sempre ens quedem amb un exemple, potser amb el més anecdòtic. Va passar el mateix amb l'arribada de l'home a la lluna. 12 van ser els astronautes que van trepitjar la lluna en sis expedicions tripulades en total. Pocs ho saben. El Titanic per la seva banda, va ser el gran enfonsament de la Història, el paradigma de la vanitat humana enderrocada per la natura. Però compte al cas del Lusitania, que encara va ser pitjor.
Immens i luxós, el Lusitania, Que va salpar de Nova York l'1 de maig de 1915, era un monument a l'orgull i l'enginy de l'època, el vaixell civil més rà pid. Amb el passatge complet, va partir amb tranquil·litat tot i la atmosfera bèl·lica existent. La idea que un submarà alemany pogués enfonsar semblava absurda, un sentiment de què es feia ressò la naviliera: «El Lusitania és el vaixell més segur de la mar. És massa rà pid per a qualsevol submarÃ. Cap navili de guerra alemany pot arribar-hi ni acostar-».
Cap a les dues de la tarda d'el 7 de maig, el vaixell rebia l'impacte d'un torpede disparat per un submarà alemany. En tot just vint minuts es va enfonsar i va haver 1.200 morts, la majoria ciutadans nord-americans. Aquesta tragèdia va ser utilitzada per la premsa per crear un clima d'opinió propici a la participació en la guerra. Però quina és la veritat sobre aquest enfonsament? Va ser un fet orquestrat per justificar l'entrada d'Estats Units en la Gran Guerra? ¿Anava carregat amb material explosiu per a Gran Bretanya? Va poder haver-se evitat un desastre com aquest?
Amb un ric elenc de personatges i un plantejament original, Lusitania permet als lectors experimentar el viatge i la tragèdia en temps real, aixà com descobrir detalls Ãntims que havien quedat ocults per les boirines de la història.
El diable a la Ciutat Blanca
Tota història ens descobreix contrastos meravellosos, ja sigui en la lluminositat o per les ombres. Entre les aparences de la vida social i els soterranis on cadascú guarda les seves mà scares poden acabar per aparèixer inferns insospitats. La idea de Jeckyl i Mr Hyde és una hipèrbole massa certa per admetre que només sigui això, una exageració…
Els dos eren intel·ligents i tossuts, i l'afany de triomfar els va empènyer cada vegada més lluny: l'arquitecte Daniel Hudson Burnham va rebre l'encà rrec de dissenyar i construir els pavellons de l'Exposició Universal de Chicago, que obriria les portes al maig de 1893; Henry H. Holmes era metge i va decidir aplicar els seus coneixements durant l'esdeveniment expositiu de la manera més cruel. Mentre Burnham aixecava les parets d'uns palaus espectaculars, Holmes va fer construir, en els soterranis de casa seva, unes sales de tortura a què trobarien la mort una infinitat de dones.
El que sembla la trama d'una novel·la d'horror va ser a finals de segle XIX una realitat que va commoure a un paÃs sencer i que va tenir com a testimonis d'excepció a homes tan dispars com Buffalo Bill, Theodore Dreiser i Thomas Edison. Les tribulacions de l'arquitecte i el metge, exemples de l'orgull i la més insondable maldat, arriben fins a nosaltres grà cies a aquest llibre extraordinari, la història d'una bogeria.
Esplendor i vilesa: La història de Churchill i el seu entorn familiar durant el perÃode més crÃtic de la guerra
Churchill, l'últim pirata anglès encarregat de repartir Europa després de la Segona Guerra Mundial. Un personatge de primera magnitud per entendre la Europa dels aliats on ell era l'interlocutor amb els salvadors, el missatger, el que acaba marcant la pauta en tota negociació. Un tipus que va encunyar la frase «els nostres adversaris estan davant, els nostres enemics, darrere»Sobre la vista de l'oposició al parlament i els companys de partit en la teva mateixa bancada ... havia de ser llest i previngut com una guineu.
Es diria que sabem tot (o gairebé tot) de Winston Churchill. I, però, com en tota vida, sempre se'ns escapa alguna cosa. I és aquÃ, en aquests escletxes deixats de banda per la historiografia oficial o crÃtica, on entra l'excepcional talent narratiu d'Erik Larson. Circumscrit a un perÃode molt concret, de maig de 1940 a maig de 1941, el perÃode més cruent de l'Blitz, aquest llibre narra, gairebé com una novel·la, «com Churchill i el seu cercle sobrevivien quotidianament: els petits episodis que revelen com es vivia de veritat sota la tempesta d'acer de Hitler. Aquest va ser el moment en què Churchill va esdevenir Churchill, Quan va realitzar els seus discursos més impressionants i mostrar a l'món què eren el valor i el lideratge ».
En aquesta obra tenim a el gran estadista, a l'orador i a l'lÃder que mai semblava perdre el nord, però també a l'home que dubtava de les seves pròpies decisions, a l'aristòcrata i bon vivant que trobava a faltar la joventut, a l'sentimental i a l'iracund. El polièdric Churchill es va construir un personatge a mida d'una Història amb majúscula. Larson ho explica rastrejant els clarobscurs de les minúscules. A la fi i al el cap, com va dir el propi Churchill al seu secretari: «Si les paraules importessin, haurÃem de guanyar aquesta guerra».
