Resulta curiós com alguns llibres de ficció, que no es poden circumscriure a un gènere concret, s'acaben etiquetant com a obres literàries a seques. Flac favor es fa a l'noir o la ficció històrica si no se'ls pot considerar novel·les literàries. Però també és cert que quan un treu el cap als llibres d'autors com Elvira Navarro oa molts altres autors cronistes de la seva època des del intrahistòric, deixar-los en autors contemporanis queda massa minso.
Perquè autors com Elvira creen literatura, broden trames, perfilen escenes, exposen als seus personatges sobre les taules de l'existència. Tot desprenent aquest mim per la forma sense oblidar mai el fons. Aquest equilibri és Literatura, per aquest motiu l'etiquetatge que pot aparèixer en certes classificacions.
Al fons, ni tan malament. Sense la vitola de torn un acaba convençut que llegeix vida, sense més ni més. No hi ha, per exemple, un cas per resoldre amb el gir de torn; es tracta de situacions properes on els girs ja s'encarrega de generar-los les pròpies inèrcies d'aquest món en òrbita. Un lloc en constant canvi i moviment al qual tots ens sumim sense gairebé apreciar-ho, aferrant-nos a un terra que ens mantingui quiets des de l'aparença de la nostra insignificància.
Top 3 llibres recomanats d'Elvira Navarro
L'illa dels conills
En aquest llibre es compendia un conjunt de relats essencialment centrats en l'actualitat però atemporals en la seva presentació de l'estranyament, d'aquest brillant efecte de les grans plomes capaços de despullar la nostra realitat per poder observar-la de manera impúdica, cruel, certa.
Perquè la realitat s'estructura segons un imaginari que sempre apunta al subjectiu. I és aquí on les metàfores, al·legories o faules dels grans escriptors acaben creant un lloc comú, una mena de llimbs a la qual tota imaginació pot accedir per rescatar unes impressions pertorbadores, lúcides en última instància una vegada que el símbol esclata sobre la nostra consciència per deixar-nos bocabadats.
El títol de el llibre: L'illa dels conills, prové d'un dels relats entre la faula i el simbolisme amb diverses lectures entre el esperpèntic de la nostra conducta i la nostra propensió a trobar problemes per a grans solucions. Però qualsevol dels altres relats solucionats embriaguen amb aquesta aroma a dolç fatalisme de conte fantàstic narrat sempre sota la cadència d'una decadència primorosament musical, com tocada per uns músics de l'Titanic que potser van ser els primers a abandonar el vaixell ...
La perdició és una profecia que encaixa perfectament en un ambient que es torna de sobte tan fantasiós com inquietant. Personatges sotmesos a canvis de pla inesperats, dimensions desconegudes per a sentiments molt comuns. Ànimes que fugen entre els ossos davant de la tètrica visió d'un món precipitat a l'abisme. Un collage narratiu on el sensesentit és la més sorprenent cola. Un encolat narratiu que acaba component un llenç que, vist des de lluny, ofereix una lúcida perspectiva de la més profunda humanitat.
la treballadora
Pensant-ho en fred, la normalitat és una entelèquia i tot el excèntric pot ser una tendència patològica que les circumstàncies acabaran per estigmatitzar. De el com portar les estridències personals fins al límit del que és patològic ...
Aquesta novel·la, que confirma Elvira Navarro com una de les veus més singulars de la seva generació, és potser una de les poques de la literatura espanyola recent que indaga en la patologia mental, sense deslligar-la del context social en què es produeix.
Elisa corregeix llibres per a un gran grup editorial que retarda els pagaments durant mesos. La precarietat econòmica l'obliga a compartir pis amb una estranya dona sense passat. Un asfixiant silenci sobre pel que fa a la feina ia la vida d'aquesta insòlita inquilina porta a Elisa a obsessionar-se per saber qui és. Les seves preguntes obtenen per tota resposta un seguit de ficcions amb què la seva companya de pis saboteja qualsevol possibilitat que algú la conegui, o al menys això és el que creu Elisa, que no concep que la bogeria sigui un lloc des del qual construir-se voluntàriament .
En aquestes pàgines la malaltia acaba per aparèixer com a signe de normalitat. Després de la seva lectura sorgeix la inevitable qüestió de si en un escenari com l'actual, on els projectes comuns semblen haver-se esvaït, és possible viure fora del patològic i explicar alguna cosa que no sigui patologia.
La ciutat a l'hivern
Clara, la protagonista, dóna els seus primers passos en la vida. En l'imaginari narratiu clàssic, la peripècia vital té el seu inici, el seu nus i el seu desenllaç. Aquest llibre qüestiona i trenca aquesta seqüència perquè la nena o adolescent traça, troba i resol, com pot, nusos, trampes i desenllaços. No m'atreviria a dir que estem davant d'una història d'aprenentatge. És una altra cosa: el xoc brutal contra una vida que sembla tenir pressa per fer-se present.
Una escriptura gairebé sòbria o severa, aparentment resignada a donar compte d'un dolor sec, auster, laic, lliure de escarafalls retòrics. Quatre moments narratius que tot i no concessió aparent ens han fet recordar dos dels millors relats de terror de la literatura espanyola de tots els temps: La meva germana Elba, De Cristina Fernández Cubas, i Sempre hi ha un gos a l'aguait, d'Ignacio Martínez de Pisón (per cert, si encara no els han llegit, no deixin de fer-ho). Estremeix pensar que allò que ens explica aquest llibre està passant aquí, al nostre costat, a l'altra banda d'aquell carrer per on passegem tranquil·lament.
