Els 3 millors llibres de Carlos Castán

Hi va haver un temps en què consumia sense parar llibres de relats per destascarme mentre «preparava» unes oposicions en què em vaig acabar llegint incomptables novel·les i escrivint algun esbós de la meva pròpia òpera prima.

D'aquells dies recordo entre molts d'altres a Oscar Sipan, Manuel Rivas, Italo Calvino, Patricia Esteban i com no, el senyor Carlos Castán, De qui recordo tenir els seus llibres massacrats a força de notes, seleccionant frases o conceptes brillants. Després vaig contactar per mail amb ell per si volia acompanyar-me en la presentació d'alguna de les meves novel·les però la trobada no va poder donar-se.

Recentment m'he recordat de Carles Castán perquè vaig escoltar alguna cosa sobre una edició especial que anava a recopilar alguns dels seus millors relats (o sigui que haurien de ser tots) i vaig recordar que no l'havia portat mai al meu bloc.

Top 3 llibres recomanats de Carles Castán

Museu de la solitud

Aquest és en concret el llibre que áun conservo amb els seus apunts de jove apassionat que es passava les hores d'opositor llegint amb fruïció, però no precisament la Constitució o el Codi Penal. I segurament serà un de les principals fonts de les que recuperar relats per el nou que es vagi reeditant.

Perquè entre les pàgines d'aquest recull de relats realment et movies contemplant l'existència com aquest museu de la solitud, exhibit només quan la vida es retroba amb el silenci, quan l'ésser se sotmet a les eternes preguntes inabastables. Només que en el cas de Castán la filosofia que traspua aquesta sensació és un malenconiós passeig pel terra encerat de l'museu, entre el soroll de les teves passes i el sentir de les obres exposades que aconsegueixen eriçar la pell per la mutació en tots i cada un dels personatges que et observen des dels seus propis llenços de vida.

Què podríem trobar a l'interior d'un museu impossible anomenat Museu de la soledat? Per exemple històries; aquests dotze relats que ens parlen de l'silenci, de l'amor i de el poder dels somnis. Personatges solitaris que veuen passar la vida des d'una finestra i esperen que la pluja els porti una resposta o una esperança; homes i dones que dubten, que no saben si viure la realitat o somiar i inventar una altra en què reconèixer-; persones que deambulen pels carrers d'una ciutat mentre recorden el passat que torna com un tren en un túnel; aquells que es veuen arrossegats per la seva pròpia imaginació a travessar portes entreobertes ja desvetllar sorprenents misteris que explicaran la seva pròpia existència.

La mala llum

Tot salt de l'reconegut escriptor de relats a el novel·lista té aquest no sé què de el risc de qui aborda navilis desconeguts. Tant per al propi autor com per al lector assidu. Perquè vulguis que no la novel·la ho canvia tot. Les noves regles disposen a l'escriptor cap a una nova singladura molt més llarga.

La qüestió és saber adaptar aquest enginy propi que s'estén en el breu enginyoses metàfores que es recreen en la forma al mateix temps que abrillanten el fons a un nou format que requereix, a més, acció. Carlos Castán va aconseguir un bon equilibri en aquesta novel·la mantenint la seva tirada per les profundes essències existencialistes. Jacobo i el narrador són vells amics que s'acaben de traslladar a Saragossa, tots dos fugint d'un matrimoni fracassat, incapaços de suportar el pes de les seves pròpies vides. Mentre s'habituen a la seva nova situació, comparteixen cerveses, llibres i vetllades cada vegada més llargues en un desesperat intent d'eludir el món.

Un dia, Jacobo comença a tenir por, una por desmesurada i aparentment irracional a quedar-se sol a casa, que aconsegueix controlar amb la companyia del seu amic, fins que una nit Jacobo apareix apunyalat a casa. El protagonista pren llavors el relleu de la seva vida, potser com a última possibilitat de fugir de la pròpia, i així coneix a una dona, Nadia, que es convertirà en la seva obsessió i al costat de la qual emprendre la frenètica recerca de l'assassinat del seu amic, el que trastocarà definitivament la seva pròpia existència.

Només del perdut

És com si faltés una continuació a l'enunciat. Només del perdut ¿què ?. Les respostes van arribant immediatament en forma de tempesta d'estiu, esquitxant-amb relats que mullen per fora i amaren per dins, amb aquesta sensació de fred de viure tan pròpia d'aquest autor.

Els relats de Carles Castán disten molt de ser perfectes, de tècnica precisa i mecanisme ajustadíssim, aquells contes que solen acabar disseccionats i sense vida a les escoles d'escriptura. Les històries de Castán sagnen, estan plenes de bocins. Castán escriu de personatges descol·locats, sense mapes ni brúixola. Tipus que escapen de cop i volta a la recerca del que haguessin pogut ser d'haver estat altres; que moren molt abans de morir-se. Escriu de la cara i la creu de la solitud, de tardes buides, carreteres, plans i somnis, i de la fi de el viatge i l'anhel de pau.

Escriu de gents que perden trens i també dels que es resisteixen, tot i el cansament, als dies repetits. Escriu de la set d'intensitat, de com la llibertat plena d'aranyes la consciència i de com mantenir a ratlla la por. Castán escriu amb veritat, com si deixés constància de l'eco de les nostres passes pel món i aconsegueix, per bé i per mal, que les seves pàgines acabin retornant a qui les llegeix una imatge essencial que reconeixem com a pròpia.