Satíric fins a la deformitat, amb aquest regust amarg al paladar que queda després de l'estrany dolçor de la revenja literària. Una venjança davant la vida, a la maduresa o al que toc que desperti algun ressentiment. Una cosa així és un Antonio Ortuño sempre parint novel·les o relats carregats de vida que irrompen entre fluxos i sang.
Ortuño és un esperit creatiu posseït per una barreja de Foster Wallace, cioran y Bukowski escrivint a sis mans novel·les de singular suspens. O potser no. Potser trobem reminiscències a uns o altres segons evocacions pròpies del lector. Perquè res del que és humà ens és aliè i potser totes les novel·les siguin la mateixa contada des de diferent prisma. L'important és el que acaba traient, la figura del narrador convincent que s'escampa amb autenticitat sobre identitats dels personatges, escenes, trames i descripcions d'allò visible i intangible.
Així descobrim l'escriptor sense complexos que sap que escriure mai no pot ser un acte de tebiesa ni de rendició. Escriure és bussejar en un mateix fins a les inquietuds que pretenien evadir-se de la consciència per algun embornal. Rescatades, doncs, de la fugida més insòlita, totes les idees acaben assolint-nos a les profundes necessitats de sintonies per albirar una mica de llum.
Top 3 novel·les recomanades d'Antonio Ortuño
Olinka
Cremats, marcats pel destí. Cap altre perdedor no ho és tant com els que ja estan de tornada dels inferns, amb un visat sense buits per marcar-se esperança o mínim assossec. Com aquella guineu que passeja pels boscos a la recerca de preses, l'ésser humà pot també amagar-se a les ombres de si mateix, assetjant per provocar qualsevol extrem de mal, el de la venjança desenfrenada o el dany gratuït.
Després de quinze anys de tancament, Aurelio Blanc surt de la presó on va ingressar acusat de el frau de Olinka, una urbanització de luxe aixecada gràcies a negocis tèrbols i despulles de terres comunals. Per lleialtat als Flors, la seva família política, Blanco va assumir la culpa amb la promesa que sortiria aviat, però va ser abandonat a la seva sort. Ara, en llibertat, vol recuperar el que li va ser arrabassat: una llar, una filla, una vida.
Olinka és un novel · la de suspens que arrenca amb un desig de venjança a la ciutat mexicana de Guadalajara, capital i paradís de el rentat de diners. La construcció d'una utòpica urbanització per a científics i artistes serveix com a rerefons per revelar una realitat en la qual regna la corrupció. Antonio Ortuño explora en aquesta novel·la un problema incontenible: la gentrificació i el paper de l'diners bruts en ella. I ho fa amb una diáprosa implacable, que despulla cada personatge i dissecciona el caos de les urbs contemporànies.
esbirros
Si pretens arribar a l'lector com Tyson feia amb els seus directes a la mandíbula, res millor que el relat. Quan la síntesi queda beneïda per la inspiració el resultat són una suma de relats com aquests. Pocs volums de relats neixen com a fills d'una mateixa ventrada. Les històries arriben a terminis, esperant el seu moment. Tot acaba cobrant sentit quan les petites històries s'ajunten. I llavors sí que la creació sembla un inesperat mosaic perfectament compost. Quan fins feia poc era una cosa esmicolat en peces de temps inconnexes.
No busquin històries Disney ni faules morals en aquestes pàgines. Acaben d'ensopegar amb la contundència i la força de la millor literatura mexicana. Antonio Ortuño, en el seu llibre més salvatge, navega entre la sàtira i la ironia i ens obliga a apuntar-nos a la doble condició de víctimes i victimaris que portem marcada al front. Unes vegades ens oprimeixen i altres oprimim en el joc de les relacions i la amoralitat de el poder. Esbirros tots: de el cap, de l'germà, de l'policia, de l'assassí, quan no d'un mateix. Som amos, som esclaus i compartim la supervivència i la caiguda d'aquests personatges, que ens fastiguegen, aterren o alarmen en la mateixa mesura que ens reconeixem en ells.
La vaga ambició
Tot escriptor acaba escrivint alguna vegada sobre l'escriptura. El millor és quan això passa com una ficció on el narrador omniscient s'acaba veient atrapat, tancat en la història que pretenia narrar. Crida'l metal·literatura, digue'l ciència ficció. Ell et mira amb el gest de la figura dins el quadre. Fins que pren la paraula i t'explica de què va tot això de viure per explicar-ho.
Antonio Ortuño despulla de llanguiment a l'autoficció literària i la fa bullir de tragèdia, ironia i vitalitat. El protagonista d'aquests contes entreteixits ?? un escriptor de quaranta anys, Arturo Murray ?? lluita i sobreviu entre la catàstrofe familiar de l'passat i un present grotesc, construït amb males ressenyes, entrevistes buides, presentacions a mig omplir, un compte bancari en nombres cada vegada més vermells ...
No obstant això, al llarg dels sis contes d'aquest llibre, com un Falstaff armat amb sarcasme i profunda convicció dramàtica, Murray invoca en la seva defensa un exèrcit de memòries heroiques, un mordacitat punyent i una profunda commoció davant la pèrdua. I, per sobre de tot, l'ombra d'una mare que s'esvaeix i la seva convicció kamikaze d'escriure, escriure sempre ia qualsevol cost.
