Això d'anar contracorrent acaba assenyalant el salmó de torn com un tipus distingit, crític, capaç de prendre aquest camí a la inversa per evitar vies i inèrcies perilloses que, al capdavall, sempre moriran al mar. És el cas d'un Albert Boadella exercent últimament més de català antidogmas i per tant mal català per a la resta de salmons que prossegueixen el seu camí cap al mar amb el gustet de l'aigua a favor empenyent el llom ...
La cosa és que amb un tipus com Albert, de vegades et posiciones al seu costat, sobretot davant els intolerants separatistes, per a altres sentir-te molt allunyat de les seves posicions. Però és el que té assumir la veritat de cadascú fins a les últimes conseqüències.
Algú com Albert que va viure franquisme i persecució, sap perfectament detectar de quin costat està l'autoritarisme ara. I clar, això fot molt a l'entorn separatista que es troba a una icona antifeixista just de l'altre costat. Com per cert passa amb molts altres.
Perquè, si ens fixem bé, els que envolten a l'separatisme polític són estómacs a la recerca d'agraïments, penells rotllo Pilar Rahola o Juanjo Puigcorbé que fins que van tenir feina en mitjans generals, van ser tan espanyols com qualsevol. Sense obviar que molts altres d'aquesta mateixa facció separatista com el pseudocantante Lluís Llach descendeix de franquistes i clar, és tan semblant això de el separatisme ... I tot i així, de tant en tant enganyen a algú com Chomsky.
Però anem, que me'n vaig de el tema que avui ens ocupa, els llibres d'un Boadella sempre carregat de raons assaonades a l'humor, que sempre arriben millor ...
Top 3 llibres recomanats d'Albert Boadella
El Duque
Hi ha qui encara pren el te a les 5 i en les estones lliures baixa a les cavallerisses a pentinar algun dels seus corsers. Tipus que munten a mitja tarda uns forats al club de golf privat amb un altre de semblant blava. I en el seu complet desajust de la realitat hi ha un punt teatral de la vida, com d'escenari vuitcentista que estén el seu tramoisme al parany de la vida.
L'amistat que l'Albert Boadella manté des de fa anys amb el duc de Sogorb el porta a reflexionar sobre dues maneres de veure el món i d'estar-hi: la de l'aristòcrata que porta segles de tradició a l'esquena i la de l'bufó, el comediant que arrossega una tradició molt diferent: gent de la faràndula, de poc fiar.
La veritable distància social, el protocol, el gust per la tradició i el conservadorisme que, contra tot pronòstic, encaixa a la perfecció a l'bufó, amant també de la bellesa i del que clàssic: l'arquitectura, els jardins, l'art, la música i fins a la festa taurina. Una reflexió literària i evocadora sobre un món de gran bellesa malgrat la seva anacronisme.
Adéu Catalunya: Crònica d'amor i de guerra
La figura de Boadella va cobrar nova empenta en els tumultuosos dies en què la Catalunya separatista es va mirar a l'espill i el mirall li va contestar que tot era seu. Perquè llavors va néixer Tabarnia, el gra al cul, la lleganya irreductible, el borrissol al melic de el gran dictador de el nacionalisme català sempre tret precisament al seu melic.
Albert Boadella construeix una profunda i objectiva reflexió de la història de el nacionalisme a través de la vida personal i els llancis d'aquest «ex insigne català».
Part dels seus records entranyables cap a Catalunya, passant pels seus primers desencontres i el creixent desencant amb la seva terra, fins arribar a la guerra total. Onze anys després ha estat elegit president de Tabarnia a l'exili. La guerra continua sense treva i l'amor, afortunadament, també.
Visca Tabarnia!
Albert Boadella, president de Tabarnia a l'exili, reflexiona en aquest llibre sobre la situació actual a Catalunya i les causes polítiques, socials i culturals que han conduït a ella. Des de la finor analítica i emprant com a arma el sentit de l'humor, explica les raons i la importància de l'existència d'Tabarnia, un anticòs enfront de la situació extrema que viu Catalunya i que va quedar radiografiada el 21 de desembre de 2017.
«No hi ha confusió que valgui: el nacionalisme és una antigalla incompatible amb la democràcia, font de les pitjors violències, i no hi ha cap raó perquè en aquest país civilitzat, modern i democràtic que és Espanya des de la Transició, tingui cabuda en ell» . De el pròleg de Mario Vargas Llosa.
