devoció

PUBLICAT A LA ANTOLOGIA «RELATS PER AL NOMBRE CENT» DE MIRA EDITORS

Devoció, si. No hi ha una altra paraula millor per definir el que Santiago sentia pels seus ninots de porcellana.

El vell golfes era el lloc ocult on Santiago guardava les seves precioses figures, i allà passava ell també les hores mortes, mimant cada un d'aquells titelles amb la passió d'un déu creador d'un particular món. S'ocupava amb diligència de netejar i deixar esplendorosos seus rostres apagats, els seus braços i les seves cames; amb el mateix entusiasme omplia i apedaçava els descosits de les seves cuerpecillos de cotó; amb les últimes llums, quan no tenia altra feina, es dedicava a escombrar meticulosament totes les nits.

Aconseguia petits retalls de modista i amb grans dosis de paciència dissenyava i construïa delicats vestits per a les nines, al mateix temps que cosia fins vestits per als ninots. Imaginava, al costat d'ells, els grans salons dels seus bons temps. I a el so incessant del "Per a Elisa" de la caixa de música, feia ballar variablement a una o altra parella sobre la improvisada pista, una tarima central elevada, necessària per no desgastar la seva cansada i vella esquena.

Mentre uns ballaven, la resta de parelles esperaven el seu torn asseguts junts. El aposto Jacinto, reposava el seu cos de ploma i cotó contra la paret, els seus braços abatuts, inánimes fregaven pudorosament a Raquel, la seva estimada de llargues trenes pèl-roges i sempitern somriure. Valentina havia declinat la seva cap buit sobre l'espatlla de Manuel i ell acceptava de bon grat el gest, però es feia el impassible, mirant a el front amb els seus ulls negres i brillants, perfilats recentment amb habilitat per Santiago.

Tan sols quan havia acabat totes les seves tasques, mirava el vell home als seus ninots i no podia vèncer les seves llàgrimes quan tornava a reconèixer que mai podria veure moure a les seves petites criatures. Quant donaria per donar-los un alè de vida !.

Una jornada més, allà a les vuit del vespre, quan la llum natural minvant començava a engrandir les sobres de la petita golfes, Santiago va deixar als seus ninots en la seva prestatgeria i guardo els petits vestits en un bagul antic, tot i que esplendorós i lluent per un recent vernís. Després va baixar a la cuina de la casa i va prendre el seu sopar, acompanyat per l'únic so de la dringadissa de la seva cullera sobre el seu plat de vidre, tot just ruixat de oliosa sopa. Quan va voler fer-se de nit, Santiago ja era al llit, poc després es precipitava a fons de les seves profunds somnis.

Només un so insistent i monòton podia treure del seu somni a Santiago, i aquest va ser la repetitiva musiqueta de la caixa de les golfes. El "Per a Elisa" sonava més fort que mai; un atordit Santiago es va despertar i va incorporar sobre el seu catre, va descobrir a l'instant que la música provenia de les golfes, i va maleir la seva estampa per no haver tancat bé la caixa la tarda anterior.

L'ancià va agafar la seva llanterna de la tauleta de nit, va caminar balb de fred pel llarg passadís fins que va arribar a el punt d'origen de el so. Aferrar amb el seu ganxo l'anella de la trapa que ascendia a les golfes, va tirar d'ella i va pujar per l'escala. A l'instant aquella música ho va envair tot.

La llum de la lluna plena es colava a borbolls per la finestra i, davant els ulls de l'ancià, pujats a la tarima de ball, Valentina i Manuel, executaven amb mestria un delicat ball de porcellana. El vell home els va observar, els seus delicats ninots ballaven i ballaven ia cada gir semblaven buscar amb les seves mirades l'aprovació de Sant Jaume, que ja havia començat a plorar somrient.

Aquella visió va impactar en extrem a el pobre Santiago, les seves cames van començar a tremolar i el seu delicat cos es va sacsejar en calfreds d'emoció. A la fin, els seus peus van cedir i els seus braços van ser incapaços d'amarrar a alguna cosa abans de la caiguda. Santiago es va desplomar per l'escala de la trapa i es va precipitar cap al terra de passadís.

A la fi de la caiguda un so estrany va fer callar el "Per a Elisa", va ser el esclatar en miques del seu cor de porcellana.